En aquest apartat dels COMENTARIS DE CIU, volia exposar les paraules del nostre president, com s'omple la boca de "autogovern, dret a decidir, pacte fscal, nació,..." La meva pregunta - Què farà quan des de Madrid NO li fagin ni cas? Què farà quan li diguin que NO al Pacte Fiscal?
Crec sinserament que CIU ha fet un pas sense retorn. Com explicaran que a Madrid diuen NO?
Bé temps al temps, ja va quedan poc,....
He pensat incloure el Discurs de Presidència, l'apartat dedicat a la NACIÓ.
Vuitè eix – Nació.
La defensa, millora i creixement de l’autogovern, el desenvolupament d’una política activa de defensa i promoció de la llengua i la cultura catalanes, així com garantir la projecció exterior del nostre país, són els objectius principals que el Govern que aspiro a presidir desenvoluparà en matèria d’autogovern i identitat.
Pel que fa a l’autogovern, volem aconseguir noves cotes de sobirania per a Catalunya, mitjançant tots els mecanismes que tinguem a l’abast. Per exemple, començant per la potencialitat que li queda a l’Estatut després de la sentència del Tribunal Constitucional. Renegociant amb el govern de l’Estat tots aquells traspassos que no s’han tancat correctament. I també, exigint i fent possible el compliment íntegre del que se’ns deu de la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut en matèria d’inversions en infraestructures.
La política lingüística tindrà com a principal objectiu avançar cap a la plena normalització del català amb accions com el desplegament del reglament de la Llei del Cinema, o reforçant el paper de la Televisió de Catalunya com a motor del sector audiovisual en català.
La cultura és el nervi de la nació. És l’element central que la vertebra i la defineix. De la cultura emana el sistema de valors propis que ens caracteritza com a poble i ens permet interlocutar, en igualtat de condicions, amb la resta de cultures d’arreu del món. Des del punt de vista cultural, podem i hem d’actuar com un país independent.
Tanmateix, es fa necessari per dignificar i potenciar la nostra cultura afavorir la tasca dels creadors, desenvolupar nous públics, estimular la professionalització, la industrialització i la internacionalització dels diferents actors i agents culturals. I donar valor com a gran factor d’identitat, cohesió i integració a la nostra cultura popular i tradicional.
Un país que vol ser present al món global ha de vetllar per la seva projecció i desenvolupar una política de relacions exteriors que promogui la màxima integració possible de Catalunya al món, la presència en els fòrums econòmics, en els diferents organismes i comitès de treball de la Unió Europea i en altres organismes internacionals, com la UNESCO.
El futur Govern té com a objectiu irrenunciable situar Catalunya la món. Situar-la econòmicament, culturalment, turísticament, nacionalment, i políticament. Donar a conèixer la realitat catalana arreu i procurant aprofitar el nostre potencial de capitalitat mediterrània per projectar-nos al món no com una regió perifèrica d’Espanya sinó com una Nació central del sud d’Europa, ròtula entre les riberes sud i nord del mar Mediterrani.
El gran repte de país – obrir la transició catalana basada en el dret a decidir, amb el Pacte Fiscal com a primer objectiu.
Presentats els vuit eixos principals sobre els que girarà l’acció del govern que aspiro a presidir, vull fer una reflexió i específica sobre el repte històric de país que ens cal afrontar en els propers anys.
La Catalunya d’avui és fruit del fil roig de moltes generacions que han maldat per construir una nació amb progrés econòmic i social, i amb capacitat d’autogovern. És des d’aquesta perspectiva que va néixer i es va forjar l’acord de l’Estatut del 2006, que va ser validat directament pel poble de Catalunya, i que pretenia renovar la relació amb l’estat espanyol a partir del reconeixement nacional de Catalunya i del salt en l’autogovern i el finançament.
És així que la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut té una dimensió també històrica per a tots nosaltres. Negligir-ho i voler-la situar en el terreny purament anecdòtic, no només seria un error, sinó que seria donar l’esquena a la veu democràtica del poble català.
S’ha constatat, tal i com van dir clarament alguns pares de la Constitució, que el pacte constitucional entre Catalunya i l’Estat tal i com el llegeix l’actual Tribunal Constitucional, no dóna més de si. El Tribunal Constitucional ha tallat de soca-rel qualsevol possibilitat de fer evolucionar Espanya cap a un estat plurinacional. Catalunya ha d’entendre que Espanya vol seguir sent una sola nació amb un sol Estat. I no sembla que res la faci canviar d’aquest propòsit. Hi té el seu dret i s’ha d’assumir. Tanmateix Espanya també ha d’entendre que Catalunya i el poble català no defalliran, com no ho han fet al llarg de la història, en la defensa del seu autogovern i les seves llibertats. Ens cal, per tant, forjar el nostre propi camí de futur, ens cal canviar i començar un nou camí.
Val a dir que el nou camí ja el va marcar el poble de Catalunya en la manifestació del 10 de juliol amb el lema “Som una Nació, nosaltres decidim”. I, sobretot, l’ha marcat amb el resultat de les eleccions del passat dia 28 de novembre.
Igual que Espanya va fer la seva transició democràtica un cop acabada la dictadura franquista, Catalunya ha d’encetar la seva transició nacional. Parlo de transició, no de revolució. I com tota transició cal fer-la de manera democràtica, pacífica, i a base de grans consensos interiors.
En aquest sentit el dret a decidir aconsella, i de fet, requereix, que els temes sobre els quals s’exerceixi descansin sobre majories àmplies qualificades o reforçades, amb la finalitat de donar a la decisió tota la legitimitat i la força necessàries. I també d’evitar dividir la societat en dues meitats, amb el risc de fractura social i nacional que això comporta.
El dret a decidir dels catalans enfonsa les seves arrels en les conviccions i en les creences més genuïnament democràtiques. El dret a decidir d’un poble és l’exercici de la democràcia en estat pur. A quin demòcrata li fa por això? A quina persona amb principis democràtics sòlids i ben fonamentats li pot fer basarda que la democràcia es manifesti amb naturalitat? Si Catalunya és una nació, i ho serà mentre els catalans ho vulguin, i no és simplement una derivada o un subproducte constitucional, els catalans tenen, tenim, el dret democràtic a decidir el que més ens convé com a poble.
És responsabilitat d’un President i d’un Govern no tancar les portes als anhels d’un poble, així com evitar fractures internes i portar-lo a la frustració. Per tant, proposarem com a gran repte per als propers anys en el camí de la transició catalana que iniciem, basada en el dret a decidir, la definició d’un model propi de finançament per a Catalunya: el Pacte Fiscal.
La demanda d’un model de finançament més just per a Catalunya genera grans consensos en la societat catalana. I consensos transversals entre els electors de les diferents formacions polítiques d’aquest Parlament. Aprofitem la força que neix de la reclamació justa dels nostres conciutadans per assolir el Pacte Fiscal que ens permeti decidir sobre els recursos que nosaltres mateixos generem com a país i com a societat.
Aquest gran repte de país no pot afrontar-lo un govern en solitari, ni tant sols un Parlament. Cal sumar-hi tots els agents socials, la societat civil organitzada i la majoria de la ciutadania al costat. La força de la unitat és el nostre principal actiu davant d’una demanda que sabem justa i necessària.
Estem oberts a acordar amb vostès la millor manera de forjar un acord intern a Catalunya d’àmplia base per plantejar amb tota la força la demanda del pacte fiscal que permeti gestionar a la Generalitat els recursos que es generen a Catalunya. Un pacte fiscal inspirat per tant en els models de concert o conveni econòmics.
La nostra proposta es podria resumir així:
- Aprofitar l’any 2011 per bastir a Catalunya els acords interns necessaris, com més amplis millor.
- Treballar de manera discreta per no reproduir la discussió fatigant de l’Estatut. La ciutadania no entendria que aquest fos l’únic tema de debat prioritari en aquest Parlament.
- Plantejar el pacte fiscal acordat a Catalunya al proper govern central, en el moment de la seva constitució després de les properes eleccions a corts generals.
- Condicionar la nostra política d’estabilitat i governabilitat a Madrid a la consecució del pacte fiscal.
Qui tingui interès per tot el discurs:
http://www.ara.cat/politica/Text-integre-discurs-Mas-dinvestidura_ARAFIL20101220_0001.doc
No hay comentarios:
Publicar un comentario