EL CORREDOR MEDITARRANI

Aquí us deixo un article de Jordi Roig del Cercle Català de Negocis

El proper mes de juny, a Europa, es decidirà quins son els projectes prioritaris de comunicacions que, incloent en el seu traçat la península ibèrica, seran dotats de ajuts i de màxima prioritat. Fins fa poc temps semblava que el Corredor del Mediterrani, donada la seva importància cabdal dins el marc de desenvolupament europeu pel sud, era segur que seria un dels escollits.
Però a Catalunya hem deixat, com tantes i tantes vegades abans, que els espanyols anessin fent –en bona part amb els nostres diners– la seva política de fets consumats i de pressions, confessables i inconfessables, per tal de canviar les prioritats a Europa.
Sembla doncs que arribat el moment de la decisió europea, ens podem trobar que els espanyols, hagin aconseguit fer passar la “garsa”del seu eix ferroviari “Travesia central de los pirineos”, per la “perdiu” de les comunicacions per tota la costa mediterrània.
No cal estendre’ns, ara, en explicar les abismals diferencies de aprofitament logístic i empresarial que existeixen entre, vertebrar tota la costa mediterrània cap a Europa per la ruta mes planera i senzilla, cosa que ja varen descobrir els romans amb la seva Via Augusta, ó el delirant projecte espanyol, que des de dos o tres ports mediterranis del sud, s’enduen les mercaderies, i per tant l’industria subsidiària, “meseta” amunt i, tot passant per l’inevitable Madrid i per Saragossa, les endinsen cap a Europa, tot travessant els Pirineus mitjançant dos túnels de mes de 60 km., cada un, amb un desnivell orogràfic tal, que obligaria a una despesa de energia i temps, i per tant de cost, que fan vergonya de saber.
El perquè ho fan els espanyols, no cal trencar-nos-hi gaire les banyes. El que no entenem es com la Generalitat i les grans empreses, tant financeres com industrials, catalanes mantenen una posició tant estàtica al respecte.
Fa pocs dies va tenir lloc a la casa Llotja de mar de Barcelona, organitzat per les cambres de Comerç de Barcelona i de França a Barcelona, una jornada en la que semblava que podríem treure el desllorigador del que s’estava coent en la defensa del corredor del mediterrani. La veritat es que varem sortir ben decebuts. Varen ser un munt de hores ben perdudes escoltant vaguetats i mitges veritats.
Quan a la jornada es va parlar de la famosa promesa espanyola, feta pel senyor Pepiño Blanco –membre d’un govern socialista que està a les acaballes i sense futur– de tenir acabat el corredor mediterrani l’any 2020, assegurant que hi “invertirien” 50.000 milions d’euros –dels quals sols 20.000 milions son per obres de l’eix ja que els altres 30.000 milions son per a obres radials– sols el CCN, present a la jornada, va fer dues preguntes cabdals:
1.- Com es possible que permetem que amb la contribució neta que fan, a les finances espanyoles, bona part dels països del corredor mediterrani, hàgim de esperar deu anys més a tenir acabada una obra tant important i què fa tant de temps que hauria de estar en funcionament?
2.- En el pitjor dels cassos si no aconseguim canviar aquestes prioritats, com ens assegurarem que, al menys, es complexi aquest calendari?
Cap dels ponents va voler contestar, solament el Secretari de Territori i Mobilitat de la Generalitat, va enfilar alguna promesa de “vigilància” amb ben poca convicció.
El que si que varem treure en clar de la jornada, va ser que els espanyols s’han espavilat per tal de incloure València, Murcia i Andalusia en el seu projecte i, per tant, l’empenta d’aquestes comunitats, en afavorir l’eix mediterrani, ja no es tant decidida ja que ells se’n beneficien de totes totes. Sols Catalunya queda aïllada.
També ens va sobtar entendre que el projecte Ferrmed, que des de fa anys està lluitant per vertebrar tota Europa amb un ambiciós traçat ferroviari des de Algecires fins a Rússia, incloent-hi el corredor mediterrani, sembla que ha estat bandejat. I lo pitjor es que ens va fer tot l’efecte, per la seva intranscendent participació en la jornada, que els seus promotors, s’hi conformen.
Varem sortir ben aclaparats per la sensació de què les administracions i els poders fàctics ja ho tenen negociat i decidit, ningú defensarà Catalunya i haurem de esperar a “quan toqui” mentre anem dessagnant-nos pagant les factures impresentables de l’espoli a que Espanya ens te sotmesos.
Les grans empreses que sols representen el 10 % del PIB català, ja han decidit, un cop assegurats els seus negocis tant amb un com en altre projecte, que cal tirar pilotes fora. I els que produïm el 90% d’aquest PIB hem de callar, pagar i anar perdent oportunitats de present i de futur. Qui defensarà Catalunya si la Generalitat permet aquesta situació? Sols ho podem fer els que som objectes pacients de tota aquesta ensulsiada. Cada dia que passa sense un estat propi, Catalunya es menys rica i plena.
Jordi Roig i Reixach
Cercle Català de Negocis (CCN)